Embedded Files
La barraca
La barraca
La barraca és una edificació típica del País Valencià, on vivien normalment les persones que treballaven al camp o en la pesca. S'edificava principalment al llarg de la costa valenciana des de Carcaixent fins a Sagunt, però a les comarques que rodegen l'Albufera, és a dir, l'Horta de València, i a les Riberes Alta i Baixa, tenen uns detalls més característics, ja que s'edifiquen en una zona on és fàcil trobar els materials tradicionals per a construir-ne: fang, canyes, canyís, palla.
La casa del metge.
Parlem d'un habitatge unifamiliar, xalet o palauet que popularment rep el nom de casa del metge. Per la seua originalitat i empaquetatge és digne de figurar entre la llista d'edificis més emblemàtics de la nostra ciutat, encara que el mateix siga un gran desconegut. Fins fa ben poc va estar habitat, en l'actualitat està sent reformat per a tornar a ser ocupat. També rep el nom de palauet Burgos per la seua primera propietària.
Es tracta d'un edifici d'estil romàntic situat en el conegut com a Camí Nou del Grau (hui Av. del Port), era propietat del qual va ser cirurgià de la plaça de bous de València, don José María Aragó Car, encara que el nom pel qual és conegut cal atribuir-li'l al seu sogre també mèdic: Isidoro Álvarez Souto.
La Casa Jueva
L'espectacular edifici art déco dissenyat en 1930 per l'arquitecte de Sueca Joan Guardiola (1895-1962), amb elements orientals, hebreus, àrabs o egipcis, en l'Eixample del barri de Russafa.
Espai Verd, 1991.
València. Edifici-artefacte-manifest que conjumina el cooperativisme, el brutalisme i la naturalesa en un edifici d'habitatges privats molt particular, obra de cspt arquitectes / Antonio Cortés.
La venjança de la classe obrera: La Previsora, el microcosmos de xalets a la meitat de València
La venjança de la classe obrera: La Previsora, el microcosmos de xalets a la meitat de València
Vicent Molins
BARRIS
COMPARTIR TUIT LINKEDIN BELLUGA'M
La Previsora. Foto: KIKE TABERNER
Com la unió entre la llei de cases barates i l'idealisme de la ciutat-jardí de Pecourt i Borso di Carminati va propiciar un inesperat artefacte: La Previsora com una manera alternativa d'habitar
9/01/2021 -
VALÈNCIA. Sol assenyalar el politòleg Pablo Simón -el va escriure en El príncep modern- que “la classe obrera com a tal ja no existeix”, “la classe obrera s'ha trencat, s'ha fragmentat. El que qualifiquem com a obrer ja no és el mateix”.
En canvi, la fugaç llum retrospectiva de la classe obrera pren cos en forma de fortes insospitats. Roman, com una poma espessa, i s'alça en el cosmos de chaletitos de la Previsora, on L'Hort de Senabre, confinant Patraix. Un complex que amb el seu depòsit d'aigua per timonera s'ha mantingut intacte -des de 1928, quan va començar la seua construcció- per a convertir-se en un dels grups residencials que millor expliquen la mitologia aspiracional de la classe obrera.
Aqueixos obrers dels quals vosté em parla i per als quals La Previsora suposava un ascensor social al qual enfilar-se a través de la Llei de Casas Baratas. Habitatges subvencionats passats pel tamís constructiu de l'aire burgés. Els seus autors, Enrique Pecourt i Borso di Carminati, van abraçar amb aqueixa fi la influència de la ciutat-jardí.
Perquè La Previsora no irromp només pel que és, sinó pel que representa. Per a comprendre part del seu missatge s'ha de viatjar fins a maig de 1875. El periòdic madrileny L'Època, en ple debat sobre on dimonis encaixonar a la mà d'obra, planteja en algarada: “convé que les barriades destinades a l'habitació d'obrers es troben aïllades de la resta de la població, constituint agrupacions especials, o és preferible que es construïsquen habitatges immediats a les quals ocupen les altres classes de la societat?”.
La Previsora. Foto: KIKE TABERNER
La Previsora. Foto: KIKE TABERNER
Quan La Previsora es va alçar, els seus carrers eren sedimente industrial i perifèria, la d'una ciutadania tan a prop i tan allunyada del centre, procurant proveir-se de cases pròximes als seus llocs de treball. Repassa l'arquitecte tècnic Vicente Timonet -en el seu estudi de les Cases Barates La Previsora- el marc que embolicava el conjunt d'habitatges: un mapa conformat per les indústries Palmero, Soriano, Devis, Filatures Navarro, Franco Tormo, Fustes Sanchís, El Túria, etc…
La seua pròpia construcció discorria en paral·lel a la fortalesa del debat sobre la necessitat de prevaldre i ordenar les Cases Barates. Just l'any en què es dissenyava La Previsora, 1927, el rei Alfons XIII inaugurava el Congrés Nacional de Cooperatives de Casas Baratas, amb el general Primo de Rivera en primera fila escoltant ponències com a Règim legal sobre cases barates. Simplificació i descentralització. Eficàcia econòmica. Purificació. Amplitud de mires.
És llavors quan la cooperativa s'anunciava tal que així: “Cooperativa de Casas Baratas La Previsora. Esbeltez, capacitat, qualitat i sanitat, és aquest barri. Està situat pel carrer de Sant Vicent de fora, en el punt més bonic de València pel seu futur eixample de població, vies de comunicació abundants, ràpides i econòmiques; tramvies i autobusos per la carretera de Madrid i camí de Jesús, tramvies 1, 9 i 20, autobusos de Paiporta i Catarroja, 10 i 15 cèntims a la plaça de Sant Agustí i Emilio Castelar. Solar dels xalets, jardins i corral, mesura 165 a 175 m², d'aquests 59, d'edificació de planta baixa i pis. Beneficiaris que puguen tindre dret a xalet: els funcionaris, empleats i treballadors que entre el cap de família i altra cobren per tots conceptes de tres mil a sis mil pessetes anuals, i que no paguen contribucions per propietats”. Que me les lleven de les mans, senta!
La Previsora. Foto: KIKE TABERNER
La Previsora. Foto: KIKE TABERNER
La subvenció estatal oferia una prima al constructor del 20% sobre el cost de l'edifici i un préstecs al 3% sobre el 50% del valor dels terrenys i del 70% de l'edificació, amortitzable a 30 anys.
Els 100 habitatges unifamiliars, quines piruetes del temps, han acabat sent part d'una onomatopeia: la reacció dels qui al pas veuen en La Previsora una fuita idíl·lica enfront del dens eixam urbà. “Qui poguera…”. “Qui tinguera un d'aquests xalets…”, “Enveja dels quals viuen allí..”. El seu sentit cooperatiu -amb una oficina de propietaris que exerceix de micro ajuntament- és també un interrogant sobre la manera d'habitar les nostres ciutats. Una disjuntiva dislocada entre la manera en la qual sentim voler habitar i la manera real de fer-ho. La Previsora semblara haver-se colat en una escletxa multidimensional per a saltar-se hàbilment totes les pantalles fins a conservar les seues dues altures i jardí.
L'il·lustrador Lalo Kubala explicava aqueixa sensació en una de les seues il·lustracions sobre el grup residencial (dins del cicle València S'Il·lustra): “Conceptualment és una cosa molt potent i aparentment contradictori “xalet enmig de la ciutat”. D'una banda, estalviar-se les complicacions d'una urbanització, depenent d'un cotxe per a quasi qualsevol cosa i alhora gaudir dels avantatges que comporta alliberar-se de les incomoditats derivades de formar part d'una comunitat de propietaris dins d'un pis. Viure tranquil com si estiguera als afores, però amb els avantatges de tindre tot el que ofereix una gran ciutat a peu de carrer”.
Que irònica ressona, després de tot, aqueixa pregunta del diari madrileny L'Època: “convé que les barriades destinades a l'habitació d'obrers es troben aïllades de la resta de la població…?”. La Previsora, 145 anys després, és la resposta.
Page updated
Google Sites
Report abuse