L’Ajuntament de València ha adquirit un conjunt de peixos que mostren el procés creatiu de l’il·lustrador José Grau Hernández per a la novella·la de Vicente Boix L’Encubert de València, un personatge misteriós, però clau, en la revolta dels Germanies.
L’adquisició consta de sis pàgines, originals i inèdites, zinc a negra i una sisena d’apunts a llapis. És tracta d’una sèrie de proves de fisonomies i caràcters de personatges, per al treball al qual li va dedicar Grau Hernández (València 1914-1998) els últims anys de la seua vida.
La sèrie ‘L’Encobert de València’ te prop d’un miler de vinyetes en més d’un centenar de dobles pàgines. ‘L’Encobert’ és el nom donat a un personatge de l’última fase dels Germanies que és va fer popular passant per nét de Ferran el Catòlic. També conegut com el ‘Rei Encobert’ o l’’Home de la Bèrnia’.
Hi ha tres pàgines de 35x50 cms, dos de 30x51,5 cms, elaborades a tinta xinesa sobre paper ‘Geller’, més un apunt de 25x10 cms dibuixat a llapis per ambdues cars sobre el mateix tipus de paper. El treball, que va concloure un any abans de morir, roman inèdit; són 118 pàgines amb un total de 819 vinyetes a tinta xinesa sobre paper. Tota la trama te de fons la ciutat de València en la Guerra dels Germanies (anys 1519-1533), carrers, plaus i monuments.
‘L’Encobert’ va passar a la història pel seu discurs politico-teològic pronunciat, en castellà, a la plaça de la Seu, de Xàtiva, el 21 de març de 1522, quan només Xàtiva i Alzira resistien als tropes reials. Considerat pels historiadors moderns com un impostor, va donar a la revolta dels agermanats un caràcter més radical, intens en la conversió dels mudèjars i els aspiracions de revolta social dels camperols. Ferit per l’exèrcit reial, és refugià a Alzira, on continuà predicant, i fou assassinat el 18 de maig de 1522, a Burjassot, per zinc sicaris al preu de 44.000 sous i sotmés, després de mort, a un procés inquisitorial per heretge.
LA RAMBLETA PROMOU L'EXPOSICIÓ COL·LECTIVA VIRTUAL I INTERACTIVA
Article original: https://valenciaplaza.com/la-valencia-que-echamos-de-menos-se-ilustra
Á. G. Devís
LA RAMBLETA
22/04/2020 -
VALÈNCIA. Julio Bustamante canta, en una de les seues cançons més conegudes, que "València no s'acaba mai", i a poc a poc, s'ha anat convertint en un lema per a la gent que vol reivindicar la ciutat com un lloc, no sols per a visitar sinó per a viure. València s'il·lustra, el projecte expositiu de la Rambleta, continua en marxa, malgrat les òbvies limitacions. Si bé es tenia previst una exposició durant el mes d'abril en un local, finalment les sis il·lustracions que conformen aquesta part de l'edició es penjaran de manera digital, i s'acompanyaran amb una trobada digital conduïda per la comissària del projecte, Cristina Chumillas, aquest dijous 23 d'abril a les 19.00 en la pàgina de Facebook de la Rambleta.
València s'il·lustra va nàixer com una iniciativa que pretenia, a través de la il·lustració, representar llocs de la ciutat d'una manera diferent. "Al principi, els artistes van optar per representar llocs icònics, fer una espècie de postal, però a poc a poc, la selecció s'està fent més personal, de racons que no són tan recognoscibles però que les persones que ho il·lustren ens volen descobrir. Algunes il·lustracions ja no ens traslladen a un lloc, sinó a una identitat", explica Chumillas. València no s'acaba mai.
Les sis obres, que es van realitzar abans del decret d'Estat d'Alarma, prenen més força que mai durant el confinament. Després de sis setmanes sense poder pul·lular pels carrers, qui se'n recorda del centre de València? I de la platja? I de Ciutat Vella? Què haurà canviat en aqueixos carrers? Vivim en un moment en el qual només podem recórrer uns pocs metres a la redona de la nostra casa. La València que no s'acaba mai se'ns ha quedat més gran encara. Per això, València s'il·lustra també és l'oportunitat per a 'eixir a passejar' a llocs on no podem estar físicament.
La primera parada és San Isidro i el seu pont d'entrada a València. Antonio H. Chumillas García, àlies Tete Chumi, il·lustra la ciutat que trau el cap des de la carretera. El campanar de la parròquia de San Isidro apareix per a recordar la seua infantesa, quan arribar fins allí des de Patraix creuant camps de cultius, séquies i alqueries era tota una aventura.
La següent parada la proposa Sergio Montal, que viatja a la Plaça Jesús, il·lustrant el barri en el qual es va criar i un dels llocs que el fa més autèntic, el mercat ambulant dels dissabtes al matí que tantes vegades de xicotet va recórrer amb sa mare, sense passar per alt l'estampa de les cúpules blaves per damunt dels arbres. Pura València, la que no es visita, en la qual es viu.
Endinsant-nos més encara en el centre de la ciutat, Alba Casanova pren com a protagonista a l'edifici Torner (1950), en l'Avinguda de l'Oest, i de pas, pacifica en un mateix edifici totes les banderes possibles, des d'una rojigualda a una antifeixista. L'edifici Torner es converteix així en un espai ple de contrastos i representa la diversitat del context en el qual sobreviu.
El carrer de la Llibertat (actual Carrer de la Reina), segons Julieta XLF
Ja de tornada a la perifèria, Laura Rico, més coneguda com Lau, arma un sentit homenatge a un de 'els llocs' de la il·lustració valencià, Estudi 64, la llibreria-galeria impulsada per Javier Undiano, que va morir el mes d'octubre passat. "València s'il·lustra sempre ha reivindicat la il·lustració com a eina", explica Cristina Chumillas, "però aquest homenatge de Laura Rico és redó", perquè no sols es queda en el paper de la ciutat en la il·lustració, sinó que retrata un dels llocs que feien de la il·lustració un paper a la ciutat.
El recorregut acaba en el Cabanyal, amb dues parades diferents. En primer lloc, Fran Mengual retrocedeix la mirada cap al principi del seu camí a través del Camí del Cabanyal, entre l'institut -on va estudiar- i el cementeri, acorralats per alguns dels edificis més alts de la ciutat, però al costat d'alguna de les poques barraques i horts que aguanten en aqueixa zona. La València que resisteix a la València que es construeix. València no s'acaba mai. Julieta XLF, per part seua, recorda l'esperit ansiós de llibertat de la figura de María Cambrils a través del Carrer de la Llibertat, actualment coneguda com el Carrer de la Reina, en el barri del Cabanyal, on va nàixer qui va ser una de les pioneres del feminisme socialista.
Exposició antològica del dibuixant humorístic Juli Sanchis Aguado (Picassent, l’Horta, 1942) més conegut amb el nom d’HARCA. Ha publicat al voltant de 3000 dibuixos (a nombrosos diaris i revistes del nostre país i de fora) però la major part de la seua obra ha estat realitzada per a certàmens internacionals, on té dibuixos seleccionats i premiats arreu del món.
“Harca” era el crit solidari dels “agermanats” a les revoltes de les Germanies, front a l’Arxiduc i al rei Carles V, la consigna d’unió, fent causa comuna, dels furs i les prerrogatives conquerides, que ens eren furtades…
Juli Sanchis Aguado –HARCA- vol, des de l’humor, assolir un compromís crític i reivindicatiu. Des de la televisió, la premsa, les revistes, els pamflets, les xarxes socials, ens apropa a una realitat –la nostra- des d’una posició d’objectivitat de vegades àcida i directa, però sempre aclaridora i conciliadora. És bona gent.
Compaginant el treball professional -21 anys a la Federació de Pilota Valenciana, des de la seua creació- cinc dècades de dibuix d’humor, cobrint diverses necessitats i interessos comuns, com el conreu de la nostra llengua i la nostra cultura. Per això la seua obra –per altra part extensa- és molt diversa. HARCA sempre ha estat a l’abast per fer el dibuix que l’actualitat requeria, el que tocava. Era –i esperem que continuarà sent-ho- una pulsió, un compromís personal.
Compromís, també, amb els companys de professió o afició: els dibuixants d’humor. Des de la Federació –FECO Espanya- uns anys com a president i altres com a vicepresident, ha promogut i impulsat, arreu del món, la participació dels federats en concursos i accions culturals i cíviques, tant nacionals com internacionals.
L’humor gràfic té molt a dir -necessitem eixa “altra mirada”- té molt que senyalar, per reflexionar, per empatitzar, denunciar si cal, però amb un somriure. I amb un somriure -com canta Lluís Llach- la revolta?